per què no es treballa a la feina

Ens va agradar molt aquesta xerrada de ted, de la qual aprofitem el títol per al post. En la mateixa, Jason Fried estableix la paradoxa següent: la major part de les persones a les quals ha preguntat, durant més de 30 anys, on van quan de debò necessiten acabar una feina, gairebé mai és “a l’oficina”. Solen referir-se més a un lloc (com “el soterrani de casa”), o bé un objecte en moviment (“en el tren de camí a l’oficina”), o bé un temps específic (“a primera hora del matí”, que pot ser a l’oficina abans que arribin els altres o en qualsevol altre lloc).

“Per què passa això?”, es pregunta, i comenta que en el treball, especialment els creatius (i quins no ho són una mica?), passa com en el son: va per fases, en el cas del son unes cinc. Si quan estàs començant a dormir-te et salten sobre el llit i et despertes, posem, començant la tercera, no pots reprendre el son des d’aquí, tornem a la casella de sortida. Amb el treball passa una mica semblant: no li van bé les interrupcions. I on sol haver més interrupcions? Exacte, a les oficines!

“Sempre arribo tard a l’oficina, però ho compenso marxant d’hora”
― Charles Lamb

I d’entre les més temibles, explica, no són ni Facebook ni twitter, ni tan sols les trobades al voltant de la màquina de cafè o la pausa per al cigarret: estan les que anomena M&M (Managers and Meetings, o el que és el mateix, els caps i les reunions). Els caps perquè el seu treball és, diu, precisament interrompre als altres per a saber com porten el seu. I les reunions perquè tampoc solen ser treball, sinó que en generen, i també interrompen, i massivament, les persones allà on siguin del seu procés productiu, encara que no sigui el millor moment per fer-ho.

Total, que un cap il·luminat, ens diu, el millor que pot fer és facilitar als empleats que disposin de temps seguit per pensar i resoldre problemes i treballar, a l’estil del “casual friday”, però més com “dijous silenciós”, per exemple, que no es pugui parlar amb els companys: quatre hores seguides sense interrupcions donen per a molt.

Això, o no disposar de caps, el que cada vegada és més freqüent si fem cas del que The Economist ha anomenat “una explosió càmbrica” promoguda per, entre altres coses, canvis econòmics i socials que duen als que eres trebaladors per compte aliena a muntar-se pel seu compte o a apuntar-se a una startup. Sembla que, desafortunadament, aquesta “explosió càmbrica” té associada una “destrucció massiva”, motivada moltes vegades per un excés d’optimisme en les pròpies possibilitats d’èxit. Per això és recomanable posar la nostra idea en perspectiva i buscar l’assessorament que complementi les nostres capacitats.

I, com bé sabeu, sí que existeix un lloc on podeu connectar amb vosaltres mateixos durant el temps que decidiu… i sense caps! 😉